🟨🟥🟨🟥🟨
Hola a tothom,

Em dic Joanne, sóc francesa, tinc 27 anys, i fa dues setmanes vaig començar el meu segon voluntariat a Terrassa.

🇬🇧
hELLO EVERYONE,

My name is Joanne, I’m French, I’m 27 years old, and two weeks ago, I started my second volunteering experience in Terrassa.

L’inici d’un voluntariat sempre és una mica especial. Arribar a una ciutat nova, amb una feina nova, un entorn nou i cap referència. Cada vegada que canvio completament d’ambient, tinc la sensació d’haver acabat una partida i de tornar a començar el joc des de zero, però amb una mica més d’experiència i confiança en mi mateixa.

Descobrir una nova ciutat, un nou país, és la part que més m’agrada.

Tot és nou, tot és bonic. Aprens a orientar-te, et deixes portar pels carrers sense cap rumb, només per explorar i desbloquejar tots els racons de la ciutat. I, a poc a poc, agafes el ritme, et crees rutines, comences a conèixer els treballadors dels comerços que freqüentes, tens el teu cafè preferit, el teu banc per quan necessites estar sola, el teu lloc per veure la posta de sol.

The beginning of a volunteer project is always a bit special. Arriving in a new city, with a new job, new people around you, and no bearings at all. Every time I completely change my environment, I feel like I’ve finished one level and I have to start the game over from scratch, only now, with a bit more experience and confidence.

Discovering a new city, a new country, is the part I enjoy the most.

Everything is new, everything is beautiful. You learn to find your way, you let yourself wander through the streets aimlessly, just to explore and unlock every corner of the city. And then little by little, you settle in, you create routines, you start to recognize the people working in the shops you visit, you have your favorite coffee place, your go-to bench for moments of solitude, your spot to watch the sunset.

Descobrir el tema “feina” és la part que més em fa respecte.

Sobre el paper, saps més o menys què implica, però a la pràctica, rarament és com te l’havies imaginat. A Terrassa, la meva missió consisteix a col·laborar en la comunicació de les activitats locals i internacionals de La Vibria. Com que és un àmbit en què m’he format, m’hi sento força còmoda. El que estic descobrint, en canvi, és el treball dins d’una associació. I, després d’haver treballat dos anys en una startup, em sembla molt menys tòxic treballar en una organització el propòsit de la qual no és fer diners, sinó tenir un impacte positiu. Òbviament, depenent de subvencions, els diners continuen sent un tema important, però em sembla que hi ha menys pressió per ser rendibles a qualsevol preu. I fa goig imaginar la feina com una altra cosa que no sigui una obligació diària i estressant, simplement necessària per sobreviure.

Getting to know your mission is the part I find the most nerve-wracking.

On paper, you kind of know what it involves, but in reality, it’s rarely how you imagined it. Here in Terrassa, my mission is to contribute to the communication of La Vibria’s local and international activities. Since this is the field I studied, I feel pretty comfortable. What I’m discovering, though, is what it’s like to work in an association. And after spending two years in a startup, it feels a lot less toxic to work in an organization whose goal isn’t to make a profit, but to have a positive impact. Of course, since we rely on grants, money is still a central topic, but I feel like there’s less pressure to be profitable at all costs. And it feels good to imagine work as something other than a daily, stressful burden that you just need to survive.

Finalment, conèixer gent nova, canviar completament de cercle social, és el que em costa més.

Des de petits, ens ensenyen a no parlar amb desconeguts, a estar alerta. I, de cop, et trobes en un dia d’integració amb 14 desconeguts, i algú et diu: «No pateixis, en sis mesos seran els teus millors amics.»

Fins i tot sent una persona bastant sociable, ho trobo difícil. T’has d’adaptar, conèixer un munt de gent. Són moltes emocions i incerteses. Et passes el temps pensant què diràs perquè tens por de fer el ridícul o de no fer gràcia, de parlar massa o massa poc, d’explicar massa o de quedar-te a la superfície. Ser-hi present i, alhora, reservar temps per a tu. Sempre intentant trobar l’equilibri entre el “massa” i el “massa poc”. És esgotador… i m’angoixa.

Però el que vaig aprendre del meu primer voluntariat, i de totes les situacions en què he hagut de sortir de la meva zona de confort, és que val la pena.

Perquè, un any després, vas a visitar una noia noruega que vas conèixer a Grècia, que ara estudia a Egipte, i que es va convertir en família després de compartir pis durant sis mesos.

Si el voluntariat m’ha agradat tant, i si he decidit repetir l’experiència, és perquè sempre he estat una mica perduda. No és que ara ho estigui molt menys (potser una mica, sí), però he entès que, al final, tothom està una mica perdut, a la seva manera. I com no estar-ho, en un món en crisi, en un planeta que s’està cremant?

Veure altres persones igual d’incertes, que tot i així tiren endavant, em tranquil·litza. I m’anima. Perquè quan et busques a tu mateixa amb altres, acabes trobant-te una mica. I compartir els nostres caos, parlar-ne, riure, plorar… ajuda.

Finally, meeting new people and changing your entire social circle is what I find the hardest.

Since we were little, we’ve been told not to talk to strangers, to stay alert. And then suddenly, you find yourself at an onboarding day with 14 strangers, and someone says, “Don’t worry, in six months they’ll be your best friends.”

Even as a fairly social person, I find that tough. You have to adapt, meet tons of people. It’s a lot of emotions and uncertainties. You constantly overthink what to say because you’re afraid of being cringe or not funny enough, of talking too much or not enough, of oversharing or staying too distant. You try to be present while also saving time for yourself. You’re always trying to find the right balance between “too much” and “not enough.” It takes a lot of energy… and it stresses me out.

But what I learned from my first volunteering experience, and from all the times I’ve had to step out of my comfort zone, is that it’s worth it.

Because one year later, you’re visiting a Norwegian friend you met in Greece, who now studies in Egypt, and who became like family after living together for six months.

If I enjoyed volunteering so much, and if I chose to do it again, it’s because I’ve always felt a bit lost. Not that I feel much less lost today (maybe a little, to be fair), but I’ve realized that, in the end, everyone is a bit lost in their own way. And how could we not be, in a world in crisis, on a planet going up in flames?

Seeing other people just as uncertain, yet moving forward anyway, it reassures me. And it motivates me. Because by searching together, we end up finding ourselves, at least a little. And sharing our chaos, talking about it, laughing, crying… it helps.